Homes i dones de diferents religions, procedents de molts llocs del món, ens hem reunit a Barcelona, en una terra que celebra amb l’art la bellesa de la família de Déu i de la família dels pobles, per invocar a l'Altíssim el gran do de la pau.
Hem deixat enrere una dècada difícil. Ha estat un temps en què el món ha cregut més en la contraposició i en el conflicte que en el diàleg i en la pau. Tenim ben presents les pors de molts homes i dones en nombrosos llocs del món, el dolor de guerres que no han portat la pau, les ferides causades pel terrorisme, el malestar de societats afectades per la crisi del treball i per l'incertesa del futur, el patiment de molts pobres que truquen a la porta d'un món més ric i que sovint troben portes tancades i desconfiança.
El nostre món està desorientat a causa de la crisi d’un mercat que s’ha cregut totpoderós, i a causa d'una globalització que de vegades no té ni ànima ni rostre. Però en realitat, la globalització és una oportunitat històrica. Uneix móns allunyats, i per aconseguir-ho ha de trobar una inspiració generosa. En canvi, s’ha vist acompanyada per la por, la guerra, el tancament vers l’altre i el temor a perdre la identitat.
Cal obrir una nova dècada en què el món globalitzat es converteixi en una família de pobles. Aquest món necessita ànima. Però sobretot necessita pau. La pau és el nom de Déu. No és quelcom superficial. Prové del més pregon de cada tradició religiosa. Qui utilitza el nom de Déu per odiar i humiliar l’altre abandona la religió pura. Qui invoca el nom de Déu per fer la guerra i per justificar la violència va contra Déu. No hi ha cap raó ni cap ofensa rebuda que justifiquin l’eliminació de l’altre. El més pregon de les nostres identitats religioses, les nostres històries diferents, la pregària viscuda els uns al costat dels altres, ens permeten dir al món: hem de viure junts un destí comú. Les religions testimonien que existeix un destí comú dels pobles i dels homes. Aquest destí s’anomena pau.
A través del diàleg aquest destí comú que és la pau es fa realitat. El diàleg és el camí per trobar-lo i construir-lo. Ens protegeix a cadascú de nosaltres i ens fa seguir sent humans en un temps de crisi. El diàleg no és ingenuïtat. És la capacitat de veure-hi lluny fins i tot quan tothom mira només a prop i per això se sent sol, resignat i espantat. El diàleg no debilita sinó que reforça. És la veritable alternativa a la violència. Res no es perd amb el diàleg. Tot és possible, fins i tot imaginar la pau. En una societat en què cada cop és més freqüent que persones diferents visquin juntes, és necessari aprendre l’art del diàleg. No afebleix la identitat de ningú i permet tornar a descobrir el millor de cadascú i de l’altre. Les societats necessiten aprendre de nou l’art de conviure.
Després d’aquests dies estem cada cop més convençuts que un món sense diàleg no és un món millor. Necessitem pau, i no hi ha pau sense diàleg. La pau és el do més gran de Déu. La pau requereix pregària. Cap odi, cap conflicte, cap mur pot resistir-se a la pregària, a l’amor pacient que es fa do i perdó alhora que educa des de l’arrel per construir un món en què no tot és mercat i en què allò que és realment important no es compra ni es ven.
Volem entrar a la dècada que s’obre amb la força de l'Esperit per crear un temps d'esperança per al món. Fa falta esperança. I nosaltres tenim esperança. La nostra esperança ve de lluny i mira vers el futur. Un destí comú és l’únic destí comú.
Que aquesta dècada pugui ser la dècada de la pau, del diàleg i de l’esperança.
Barcelona, 5 d’octubre de 2010