El nostre temps està marcat per grans contrastos. Homes i pobles es troben els uns a prop dels altres, tantes vegades sense haver-ho triat, sinó enduts senzillament per la força mateixa de la història. Les migracions són constants en tots els continents. Els homes de Burkina Fasso baixen a Costa d’Ivori a buscar el pa que a casa seva no tenen. Les mines de Sudàfrica són plenes de treballadors de Moçambic que han hagut de deixar les famílies i desplaçar-se per uns quants anys en un país on l’or i la SIDA caminen plegats. Els gitanos romanesos, obligats per una situació econòmica de gran penúria, es desplacen als països de l’Occident europeu, buscant una vida millor que sovint els és negada en nom de la seguretat ciutadana i d’un grapat de vots per part dels qui governen: no hi ha res més fàcil que atiar la por en nom del benestar i presentar els gitanos com uns indesitjables socials. Els homes i dones de l’Amèrica Llatina es gasten el que tenen i el que no tenen per comprar un bitllet d’avió a Europa i es converteixen, en els nostres països, en un element necessari de la cura que mereixen els ancians i els malalts. El món, que era un conjunt, més o menys isolat, de pobles i cultures, s’ha convertit en un mosaic, és a dir, en un entramat de colors diversos que han canviat la fesomia dels països dels cinc continents. La globalització econòmica i social ha comportat moviments de pobles i de persones a escala planetària.
Ara bé, ningú no fa camí sense pertinences ni identitats. Es camina amb equipatge, gran o petit, luxós o miseriós, i es camina, sobretot, sense abandonar la pròpia identitat: els costums, la llengua, els menjars, la manera de viure, les conviccions i, naturalment, la pròpia religió. Fins i tot, el fet d’instal·lar-se en un país divers del país d’origen, provoca sovint una reafirmació d’allò que defineix les persones. En molts casos creix el sentiment identitari, i hom el vol expressar amb força, potser per evitar de perdre quelcom que un pensa que està en perill en un món que s’assembla poc al món del qual es prové. Les societats occidentals tenen uns models de vida personal que, en molts moments, són inacceptables pels qui arriben d’altres cultures, i a l’inrevés, els qui arriben a Occident són sovint acusats de no acceptar els usos propis de la societat que els acull. Parlo, naturalment, de les dues posicions extremes, ja que, afortunadament, en molts casos es produeix una aproximació entre les persones autòctones i immigrades que veuen la convivència com l’únic camí possible i necessari.
En aquest marc, quin és el paper de les religions? Poden les religions contribuir a la convivència entre homes i pobles, fins i tot enmig d’una crisi que colpeix tothom, però particularment els immigrants? O bé les religions, són només el reflex d’uns sentiments individuals, amb poques repercussions en l’entramat social? La resposta a aquestes preguntes depèn de la vivència religiosa de cada persona. L’home i la dona que tenen una fe religiosa profunda volen expressar-la, no de manera amagada sinó de manera oberta i lliure. Volen tenir possibilitats de reunir-se amb els qui comparteixen amb ells un mateix credo, i fer-ho en el marc d’un respecte rebut i ofert. Qualsevol religió és personal i comunitària, i alhora qualsevol religió troba en les seves arrels, en el seu ADN, una vocació a la pau i a la concòrdia, a la convivència i a l’entesa. Criminalitzar les religions com a causants «naturals» de conflictes és confondre l’essència de cada religió, el seu credo ple d’ideals, amb la pràctica d’aquesta religió per part d’alguns dels seus membres que la desnaturalitzen i la perverteixen. No es pot confondre una religió amb algunes de les seves expressions que, malauradament, estan sotmeses a ideologies que malmeten l’autèntic esperit dels qui la practiquen, la interpreten i la viuen.
Em pregunto per què tota religió, viscuda i proposada autènticament, és de pau, i no de conflicte i confrontació. Una religió és una resposta de l’ésser humà a la veu divina, que compromet tota la persona i li dóna una esperança que va més enllà de les dificultats i de la feixuguesa de la vida. Per això, Andrea Riccardi, fundador de la Comunitat de Sant’Egidio, ha pogut afirmar recentment que «la societat necessita la religió». En efecte, una religió és un ferment de pau que ajuda a construir una justa i pacífica relació entre les persones. La raó d’aquest caràcter positiu i constructiu és la base sobre la qual es fonamenta la religió, és a dir, la confiança i l’adhesió a un Déu únic, creador i Pare de tots i de totes. Déu no ha dissenyat la humanitat perquè s’enfonsi en l’odi entre uns i altres, sinó perquè sigui una casa comuna que preservi la vida de tothom. El Déu de la pau, el Déu que és pau i que és font de benedicció incondicional i indiscriminada, sosté l’home religiós i el guia per camins de justícia i de veritat. «Pau» és el nom de Déu.
Voldria il·lustrar aquesta darrera afirmació amb una experiència que vaig viure quan tenia vint-i-cinc anys a Jerusalem. Era l’any 1978. Havia arribat a la ciutat santa feia pocs dies, i vaig voler perdre’m pels seus carrerons, per tal de percebre l’aroma de les pedres i de la terra que havien trepitjat el rei David i Jesús de Natzaret, el profeta Muhàmmad i els apòstols de l’Església naixent. Vaig entrar, doncs, per la porta de Damasc, al nord de la ciutat amb la intenció de dirigir-me a l’església del Sant Sepulcre o de l’Anàstasi (‘resurrecció’). Al cap de poca estona, vaig entrar en una zona de botigues on la majoria era musulmana. El mot «salam» (‘pau’) era constant per part de la gent que anava i venia, dels compradors i dels venedors, una multitud bigarrada de persones que es movien enmig d’un mercat on les olors intenses de les espècies i del cafè ajudaven a entendre millor l’amistat i l’acollida. Al cap d’una mica, canviant de direcció, vaig entrar en una zona amb menys brogit. Tot d’una, dos jueus ortodoxos, que pujaven de pregar al qòtel, el Mur del temple, conversaven animadament i, a prop meu, es van haver de separar. Llavors es va sentir un sonor «shalom» (‘pau’), barrejat amb les paraules de comiat. Una estona més i vaig entrar finalment a l’església del Sant Sepulcre, on es celebrava un ofici litúrgic cristià. Allí, enmig dels ciris i de l’encens, dels cants i de les pregàries, va ressonar per tercera vegada la paraula que feia estona que m’acompanyava: «irini», «pax» (‘pau’). Era la salutació pasqual, la que Jesús ressuscitat adreça als seus deixebles: «Pau a vosaltres». Jerusalem havia fet honor al seu nom (‘visió de pau’) i a la seva condició de ser «escambell de l’Altíssim», acceptada per tots aquells fills d’Abraham que s’adreçaven «al Déu viu i veritable». El nom de Déu és «pau».
Arribats aquí, algú podria estar temptat de reaccionar amb escepticisme. I podria dir-se: ‘Accepto que cada religió sigui un ferment de pau, ja que està fonamentada en el Déu de la pau, però se’m fa més difícil de comprendre que una religió pugui establir un diàleg de pau amb les altres religions, atesa la confrontació entre religions que tantes vegades ha dominat la història humana’. I encara: ‘La imatge d’una Jerusalem en pau, signe d’unes religions en pau, és bonica però del tot irreal’. L’escepticisme és fill del realisme, però el realisme, sovint, és fill de la por i de la dificultat que tenim per a canviar. Preferim viure en la inèrcia d’una situació que no pas en l’esperança d’un canvi. Ens hem acostumat a ser molt realistes i prudents, per no dir desconfiats, persones que es lliguen les mans i es tapen la boca cada dia. Però, ¿pot anar endavant un món que es resigni a no dialogar? ¿Té futur una religió que quedi tancada en ella mateixa i no s’avingui a trobar-se amb les altres? Les religions són fetes per al diàleg, per a la conviència, per a la pau. Tenen dintre d’elles, sovint de forma amagada, grans capacitats per a establir ponts entre les unes i les altres, per a compartir la mateixa passió a favor d’una humanitat ferida. Sobretot Occident necessita retrobar el Déu que li parla, no pot viure-hi d’esquena, com si no existís. El creient que arriba al fons de la seva creença, hi descobreix el diàleg, allò que permet sortir a trobar l’altre sense posar exigències i condicions prèvies.
Fa vint-i-vinc anys que la Comunitat de sant’Egidio recull la torxa del servent de Déu el papa Joan Pau II, i promou la Pregària per la Pau. El pelegrinatge dels cercadors i constructors de pau passa, enguany, per la nostra terra i, particualrment, per aquesta ciutat de Tarragona. És, doncs, un moment significatiu, que convida a entendre com cada any homes i dones de religió han volgut trobar-se – i subratllo el terme ‘volgut’ – en una ciutat diversa per tal de refer, en nom de Déu, el mosaic de la pau: una pau possible i necessària, desitjada i difícil, bella i fruit d’un fort compromís. Cada any, centenars de persones es desplacen dels seus països d’origen i accepten d’acollir una invitació que tan sols té darrere d’ella la força de l’amistat i la convicció del diàleg. Les religions es retroben i construeixen una imatge d’abast mundial, que no conté cap sincretisme ni altivesa, sinó que es forja amb la paciència i el gust del retrobament. Per això creiem que el diàleg entre les religions no és una quimera, perquè aquell profeta que fou el papa Joan Pau II el va iniciar i els fruits d’un quart de segle han demostrat la seva viabilitat i la seva grandesa. L’esperit d’Assís, ciutat on es van iniciar les Pregàries per la Pau, és una realitat intensa i extensa, que ha travessat el món sencer i ens ha fet sentir a tots fills i filles d’un mateix Déu. Cal donar-li’n gràcies.
L’experiència d’aquests vint-i-cinc anys, en els quals l’esperit d’Assís ha bufat per Europa i pel món sencer, mostra que res no pot descoratjar els qui treballen per la pau i preguen perquè aquesta s’escampi per la terra. Ni tan sols el dard llançat contra la pau entre les religions i els pobles ara fa nou anys, l’onze de setembre de 2001, amb l’atac inhumà a les Torres Bessones, ha pogut ofegar l’esperit d’Assís, més fort que totes les agressions i totes les inhibicions. La guerra i la barbàrie són el resultat de la prepotència i de l’odi, i per tant són enemigues de la pau. No hi ha cap creient que pugui justificar la massacre d’ésser humans adduint que aquesta és la voluntat de Déu. Matar en nom de Déu és una blasfèmia. Per això l’atemptat a les Torres Bessones va ser un acte contra Déu i contra la humanitat. Nou anys després, cal refermar l’esperit d’Assís i dir que aquest esperit és el camí just perquès les religions es trobin. Si la pregària a favor de la pau continua pujant al cel, cap força poderosa de mal no podrà impedir que creixi el diàleg entre les religions, que els homes i dones espirituals es coneguin i es retrobin.
De fet, els protagonistes del diàleg entre les religions han de ser persones guiades i sostingudes per l’Esperit de Déu. La dictadura del materialisme redueix la persona a un ésser sense grans esperances, pendent tan sols de l’últim reclam o de l’últim desig. Per això molts busquen la seguretat a qualsevol preu, com si la felicitat depengués de la capacitat de «tenir més» i l’objectiu únic de la vida fos un mateix i la seva realització. Per això la pau té com a actors els qui no es deixen esclavitzar per cap dictadura – tampoc la del materialisme – i construeixen dins d’ells l’home espiritual, «apassionat per fer el bé» (Titus 2,14). I quin bé més gran hi ha que la pau? El diàleg entre les religions no pot ser una tàctica o una pauta de tipus burocràtic, sinó que ha de brollar de persones que, per un costat i per l’altre, visquin amb una fe lliure i misericordiosa. D’aquesta manera, la pau anirà arribant, de manera concreta i directa, i en ciutats i pobles els creients en el Déu de la pau es reconeixeran els uns als altres, en la mesura que la paraula i la simpatia substitueixin la desconfiança i la por. Hi ha un camí llarg i fecund davant les religions, cridades a construir la pau i a ser banderes de pau entre els pobles.